Notes

1.1.
Escil·la (Σκύλλα) i Caribdis (Χάρυϐδις , "xuclador")


1.2.DESCRIPCIÓ FÍSICA
Escil·la i Caribdis eren dos monstres marins que guardaven un estret pas marítim, i que tradicionalment s'ha identificat amb l'Estret de Messina, entre Itàlia i Sicília.
Escil·la era una criatura marina de sis caps, havia estat una preciosa nimfa, però s'havia convertit en una dona meitat peix amb sis gossos de dos potes sortint-li de la cintura. Tenia les dents llargues i mortals, i cridava d'una manera semblant a un gos, i que des del fons d'una cova vigilava el canal, atacant i devorant als mariners i en la riba oposada hi vivia Caribdis, un altre monstre marí, que s'empassava enormes quantitats d'aigua tres vegades al dia i les escopia altres tantes vegades, adoptant així la forma d'un remolí capaç d'engolir a les embarcacions.


3.1.EL MITE A L'ACTUALITAT
Us sona d'alguna cosa l'expressió "Entre Escil·la i Caribdis"? Ha estat molt utilitzada a la història (encara que jo no l'havia sentit mai). Doncs aquesta expressió ve d'un mite grec. Això s'assembla al dit estar entre l'espassa i la paret, o sigui que vol dir que estas entre dues situacions molt dificils d'escollir.


HISTORIA D'ESCIL·LA
Però gràcies al gran Homer (us recordo que és considerat un gran autor, de les obres literàries més antigues conegudes a Europa: els poemes orals la Ilíada i L’odissea)… també cal recordar que es pensa que era cec… que va recòrrer moltes polis gregues… i va escoltar moltes històries que la gent explicava per tradició oral, de pares a fills, d’avis a néts…

Com dèiem gràcies a l’Homer sabem + coses sobre aquesta Escil·la…

Escil·la no era una bella donzella, plena de dolçor. Un dia que jugava alegrement en la platja, el déu marí Glauco la va observar, asseguda en una ombrívola caleta, rentant-se els bells peus en les cristal·lines aigües. Després d’haver admirat la seva bellesa des de lluny, va nedar fins a ella i li va parlar cortesament per a intentar conquistar-la.

Però a Escil·la li causava temor la gran cua de peix del déu, que no tenia cames, i sentia aversió pel seu cabell ple de zitzànies.

Potser s’avorria perquè Glauco s’havia envanit molt des que va menjar una herba màgica que ho va convertir de simple pescador en déu… i només parlava d’ell mateix… i Escil·la volia escoltar paraules agradables… com tota dona.

Glauco, que no estava disposat a tolerar tal desdeny, va acudir a la maga Circe per a assolir l’amor de Z
Però no era tant fàcil la cosa… resulta que la mateixa Circe també estava enamorada del déu Glauco… i clar li sortia una competidora… i els gelos començaven a aflorar.

Circe no estava disposada a ajudar a Glauco, primer va intentar convèncer-lo que dediqués el seu amor a algú més digne d’ell… però els déus com els homes són, en l’amor, d’idees fixes… i Circe es va veure obligada, per les contínues pressions, a ajudar-lo a aconseguir els seus propòsits.

Per a això li va lliurar una pócima, donant-li una sèrie d’instruccions sobre el seu ús. Fent cas de Circe, Glauco va abocar aquell líquid a la caleta on Escil·la solia banyar-se.

Un dia que aquesta va acudir alegrement a donar-se un capbussó, va observar de cop i volta com una gossada començava a atacar-la.

versió de Rubens

Espantada, va tractar de defensar-se, però aviat va observar horroritzada que aquests gossos partien de la seva cintura i que estava començant a transfomar-se en el temible ésser que abans hem comentat. Glauco, que vigilava des de la distància, en veure l’ocorregut, va perdre tot l’interès per ella i va marxar.

I així Circe va tenir el camí lliure…

A Escil·la, des d’aquell moment, de les seves extremitats inferiors sortien caps de gossos, encara que el seu lladrar era tan lleu com el d’un cadell, però no així la seva voracitat.

També tenia dotze peus per a sostenir-se. Posseïa tres caps, amb una boca a cadascuna amb tres fileres de punxeguts ullals.

Vivia a l’estret de Messina, al costat de Caribdis, i va ser transformada pels déus, amb el temps, en una roca, encara existent, que suposava greus perills per als navegants.


Ara podem anar per la història de la nimfa Caribdis.

remolí... igual és Caribdis

Caribdis (en grec antic Χάρυϐδις Khárubdis, “xuclador”, llatí Charibdis) fou una nimfa, filla de Posidó i Gea, que cada dia bebia gran quantitat d’aigua i la retornava (tres vegades cada dia) provocant remolins que xuclaven als vaixells i tot el que es trobava al seu abast.